23 de febrer de 1938: el bombardeig naval de Sant Feliu de Guíxols



Font Revista Iberica. Autor desconegut. Canó Vickers de 47 mm del Torpedero nº 1 (1916). Aquest tipus de canó va equipar molts dels guardacostes de la República Espanyola durant la Guerra Civil.



Durant la Guerra Civil espanyola el guixolenc Lluís Llor Sàbat va portar un diari on reflectia la vida quotidiana a Sant Feliu, és la petita crònica de la vida a una ciutat de reraguarda. En aquest diari trobem reflectida la seva angoixa tant per la manca de menjar com pels bombardeigs que patia la ciutat. Seguint aquesta crònica trobem un fet de fa 74 anys: el 23 de febrer de 1938 a les 7,15 del matí dos creuers sollevats, el Canarias i el Baleares, apareixien davant el port de Sant Feliu de Guíxols. Al moll hi havia amarrats 3 vapors i 2 guardacostes republicans, el Ana i el V16. Aquests guardacostes eren en realitat vaixells civils, militaritzats i reconvertits en patrullers o guardacostes. El Ana possiblement és el V-10, (1915 - 1939), ex Bona Dea, ex Santa Ana, armat amb un canó Krupp de 105 mm; 1 canó Vickers de 47 mm; 1 metralladora Oerlikon de 20 mm i 1 metralladora. El 1939 era a Port Vendres (França). El V 16 (1907 - 1939), ex Saxon, és el María, enfonsat a Barcelona el 1939, armat amb un 1 canó Vickers de 101,6 mm, 1 canó Vickers 47 mm y 1 metralladora. El Canarias i el Baleares varen disparar fins a 40 trets contra el port, just en el moment que entrava el vapor Cabo Tres Forcas que va resultar tocat en el pont de comandament. Alguns trets varen arribar a tocar la ciutat, resultant afectades cases del carrer Pecher, del carrer Hospital i del carrer del Mall on la metralla va matar un carrabiner i va produir diversos ferits. Les bombes també varen destruir molts arbres del passeig del Mar i de la rambla d’Antoni Vidal. Un bon nombre de teulats de les cases de la part baixa de Sant Feliu patiren desperfectes per la caiguda de la metralla.

EL MISTERI DELS MUSSOLS I LA GÀBIA D’OR



Retrat de Santiago Rusiñol

Tot sovint, els pobles es coneixen per les dites que hi fan referència i aquestes, normalment, es construeixen a partir de les característiques o anècdotes que s’atribueixen a les persones que hi viuen. La naturalesa humana fa que, com més sarcasme hi hagi darrere l’etiqueta, més èxit tingui i, per tant, més contribueixi a crear tòpics o a consolidar els que ja són coneguts. La sentència “Sant Feliu és una gàbia d’or plena de mussols” és una de les més populars que hi ha sobre la nostra ciutat, tant per als mateixos ganxons com per a la gent de fora.

El sentit d’aquesta màxima és ben evident i, per més voltes que s’hi doni, és pejoratiu. En l’antiga Grècia, el mussol és la representació zoomòrfica de la deessa Atenea, una de les principals divinitats de l’Olimp. Nascuda del cap de Zeus completament armada amb la seva cuirassa, tenia les qualitats de ser forta i sàvia i va esdevenir la filla predilecta del pare dels déus. Els grecs, que consideraven que el coneixement s’adquiria principalment per l’observació, van identificar el mussol -amb els seus ulls grans i rodons- com a símbol de la sapiència. Aquesta au peculiar esdevingué l’inseparable company d’Atenea. Però, en català, la paraula mussol s’utilitza en sentit figurat per designar les persones poc parladores, ensopides i encantades. Això poc té a veure amb la mitologia clàssica.

Per una altra banda, la gàbia d’or és un tema força universal. El refrany castellà “aunque la jaula sea de oro, no deja de ser prisión”  diu, fent una metàfora, que la realitat -per més idíl·lica que sembli- ens pot tenir atrapats en un engany. Així, la nostra benvolguda dita fa ironia de les persones i també del lloc. Aleshores, inevitablement hom es pregunta quan i per què es va començar a dir aquesta frase. En diverses fonts, l’autoria d’aquesta màxima s’atribueix a Santiago Rusiñol, pintor, escriptor i col·leccionista, el pare del Modernisme català. Tanmateix, no s’especifica en quin article o obra va publicar aquesta opinió.

Aquest artista, defensor de l’art per l’art, no va voler exercir com a hereu dels negocis familiars i va decantar-se per la vida bohèmia. Va ser un personatge de gran carisma, conegut per la seva ironia i la seva actitud provocadora davant els convencionalismes de la burgesia. La sentència encaixaria força bé amb la idiosincràsia i amb el to que utilitzava als seus escrits. Però, quina relació havia tingut Santiago Rusiñol amb Sant Feliu de Guíxols?

L’any 1892 Santiago Rusiñol, va fer un viatge en carro durant més de quatre dies, des de Manlleu –ciutat d’origen de la seva família- fins a Sant Feliu de Guíxols. Rusiñol va fer la crònica de tots els incidents que va viure durant el trajecte en tres articles publicats a La Vanguardia el 30 de juliol i els dies 3 i 9 d’agost d’aquell any. Són famosos els viatges en carro que aquest artista va realitzar acompanyat pel seu amic, el pintor Ramon Casas. En aquest periple hi va prendre part, a més, el crític d’art Raimon Casellas amb qui també tenia una estreta amistat.

Tot i que el motiu del viatge no s’especifica en els articles, curiosament, coincideix amb l’Exposició de Belles Arts que va tenir lloc a Sant Feliu de Guíxols l’any 1892, entre el 3 de juliol i el 15 d’agost. Aquesta mostra havia estat organitzada per donar lluïment a la inauguració de la línia de tren de Sant Feliu de Guíxols a Girona. Igual com va passar en el projecte del tren, va ser una iniciativa en la que es va implicar tota la ciutat en pes: autoritats, persones destacades i entitats. Era una proposta molt ambiciosa que aplegava cap a 500 obres d’artistes reconeguts, procedents de Sevilla, Olot, Barcelona i Sitges, entre d’altres llocs. Es dóna la circumstància que Rusiñol i Cases hi tenien quadres exposats, i que també hi havia una escultura del seu íntim amic, l’escultor Enric Clarasó. Potser per això, en aquest viatge s’hi va apuntar també Raimon Casellas.

Aquests quatre personatges habitualment organitzaven exposicions a la Sala Parés de Barcelona i havien promogut Els Quatre Gats. Aquell mateix any, després del viatge a Sant Feliu, van inaugurar a Sitges l’Exposició Artística que solia tenir lloc per la Festa Major a l’Ajuntament i la van convertir en la primera Festa Modernista, un esdeveniment revolucionari, organitzat pels mateixos artistes. L’any 1894, amb motiu de la tercera festa, inaugurarien el Cau Ferrat. Així començava l’article de Raimon Casellas a La Vanguàrdia sobre l’exposició de Sitges de l’agost de 1892: “Dada la constelación de exposiciones comarcales que corremos [...]”

Quina impressió els havia fet Sant Feliu?  Aleshores, la ciutat vivia un moment de progrés i gran creixement econòmic, però les iniciatives –també en l’àmbit cultural- estaven precisament a mans d’aquella burgesia que tan avorria Rusiñol. No seria estrany que, en aquest context, l’artista deixés anar la famosa sentència. Tanmateix, lluny d’assumir-la amb resignació, els ganxons la fan seva i la llueixen mostrant el seu característic humor. Ara és el mussol qui, tot cofat, aguanta la seva bonica gàbia d’or i l’ofereix a tothom qui vulgui entrar-hi: benvinguts a la ciutat i gaudiu del Carnaval!

M. Àngels Suquet i Fontana

Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols

VISCA EL CARNAVAL GUIXOLENC...DEL 1879

A la imatge us presentem el programa de les festes carnavalesques celebrades l’any 1879. Aquest programa fou publicat a tota plana a El Eco Guixolense del 9 de febrer d'aquell any.

Ara que estem a les portes del Carnaval cal fer una petita ullada a la història d’aquesta festa a la nostra ciutat. Tradicionalment el Carnaval ha estat molt arrelat a Sant Feliu. Aquesta festa té una tradició que ve de molt lluny. De fet, ja trobem referències documentals en el segle XV.

                El Carnaval de l’any 1879 va ser un dels més sonats de tota la història. Com en gairebé tots els Carnavals antics, la festa d’aquell any comprenia els balls realitzats abans i durant el propi Carnaval.

La tromba marina de 1965, en color

Durant aquestes darreres setmanes s’ha pogut veure a les sales del Museu d’Història, al Monestir, una interessant exposició titulada Un segle de temporals a Sant Feliu. Segurament, una de les escenes sobre fenòmens meteorològics extraordinaris que major impacte ha tingut per a diverses generacions de guixolencs ha estat la tromba d’aigua de la tarda del dia 2 de setembre de 1965. Això, és clar, amb permís d’algunes nevades com la de 1962 o la més recent de març de 2010...

La imatge de la tromba descarregant tota la seva potència al mar, a pocs quilòmetres de la badia, va ser captada per nombrosos fotògrafs fins a esdevenir una icona de la història recent de la ciutat. El que ja no és tan habitual és poder reviure en color la força d’aquell instant. Des de fa alguns dies, això és possible gràcies al reportatge fotogràfic realitzat pel Sr. Jordi Rabell, i del qual n’ha lliurat una reproducció a l’Arxiu Municipal.

El Sr. Rabell es va aficionar a la fotografia des de ben jove. Després del servei militar, i amb un bon bagage en la tècnica fotogràfica, muntà un laboratori fotogràfic amb el també guixolenc Jaume Cervera. També es dedicà a la venda de postals de record als turistes, sovint a partir d’imatges realitzades per ell mateix. Així mateix, el Sr. Rabell és un dels membres fundadors, l’any 1963, de l’Agrupació Fotogràfica i Cinematogràfica de Sant Feliu de Guíxols. Aquesta entitat es fundà precisament arran de la nevada de 1962, i encara està en actiu, a punt de celebrar el 50è aniversari.

El Sr. Jordi Rabell és un col·laborador habitual de l’Arxiu Municipal, al qual ha lliurat reproducció digital del seu fons fotogràfic. Les imatges captades per la seva càmera són una radiografia de l’evolució social i urbanística de Sant Feliu des dels anys seixanta, sempre des d’una mirada d’autor, i esdevenen una valuosa aportació per a preservar la memòria de la nostra ciutat.

(A les imatges, dos moments de la tromba d’aigua del 2 de setembre de 1965. Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols. Fons i autor: Jordi Rabell Rigau)