Pàgines

NOTÍCIES

L’Arxiu Municipal existeix des de la creació de la ciutat medieval (segle XIV), amb la ciutat i per a la ciutat. És la Casa de la Memòria, el lloc on es guarden els documents amb informació sobre com s’ha anat organitzant i construint Sant Feliu de Guíxols; sobre els fets i les persones que han format part de la seva història.

Sant Feliu de Guíxols és la ciutat on vivim, l’escenari protagonista de la nostra vida. És el lloc on ens sentim vinculats de manera més immediata o directa, però alhora és com un farcell atapeït, ple d’una gran diversitat d’elements que, dia a dia, anem descabdellant.

dimecres, 16 d’agost del 2017

Patricia Langdon-Davies, in loving memory

Patricia Langdon-Davies ha mort aquest dilluns 14 d’agost, a punt de fer els 95 anys. Tot i que havia nascut a Essex, a Anglaterra, fa més de seixanta anys els atzars de la vida la conduïren fins a Sant Feliu de Guíxols, on residia des de feia temps. Sense renunciar a la seva condició britànica, la Patricia havia esdevingut, per mèrits propis, guixolenca d’adopció.

Va arribar a Sant Feliu l’any 1952 de la mà del seu marit, el periodista i escriptor John Langdon-Davies, per a regentar un petit hotel d’estiueig a Casa Rovira, al camí de Sant Amanç, adreçat especialment a turistes estrangers i especialment britànics, que cercaven un espai de recolliment i de descans enmig d’una Costa Brava aleshores encara força verge i gens massificada. Feia dos anys que la parella havia deixat Anglaterra per instal·lar-se a Premià de Dalt. John Langdon-Davies ja havia estat a Sant Feliu abans d’esclatar la Guerra Civil, i era un gran coneixedor i admirador de la cultura i la identitat catalana. Ben al contrari, aquella jove britànica trasplantada a casa nostra de la nit al dia potser no era gaire conscient d’arribar a un país amb uns costums socials i culturals radicalment oposats als seus i en el qual, a més, es patia l’ofec de les llibertats per part d’una dictadura franquista. Aquell canvi d’aires transformà, però, la seva vida. Malgrat el xoc inicial, la Patricia arrelà a la vida i costums de la terra d’acollida, aprengué la llengua pròpia dels catalans i esdevingué, com el seu marit, una entusiasta balladora de sardanes, afició que mantingué fins al final i per la qual va rebre diversos reconeixements.

El matrimoni Langdon-Davies amb alguns dels primers estiuejants a Casa Rovira el 1952 (Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols. Fons John Langdon-Davies. Autor desconegut)

La presa de contacte de Patricia Langdon-Davies amb Sant Feliu i l’experiència de l’hotel van ser descrites per ella mateixa al llibre autobiogràfic El gat, unes llavors i quinze llibres, que amb el subtítol Una anglesa va a viure a Catalunya el 1950 va publicar la Diputació de Girona l’any 2011 i que ella va escriure amb gairebé noranta anys d’edat. Segons hi explica l’autora, la Casa Rovira esdevé el locus amoenus del matrimoni Langdon-Davies, un espai íntim i confortable -malgrat alguns aspectes de casa tronada- on la vida transcorre plàcidament amb els seus quatre fills. John Langdon-Davies va morir l’any 1971. Casa Rovira havia estat tancada els darrers anys, però Patricia la va obrir el 1973 amb l’ajuda d’un dels seus fills. La incursió tardana de Patricia Langdon-Davies en la literatura donaria encara un segon fruit el 2016 amb El llibre del forat del mig, en el qual narrava els records d’infantesa i joventut a Anglaterra dels anys anteriors a la coneixença de John Langdon-Davies. Aquests dos llibres revelen una escriptora d’una gran lucidesa, a qui l’edat no ha fet perdre la capacitat d’anàlisi, que sap narrar els fets de forma precisa i amb una fina ironia. També deixen entreveure una dona valenta i activa, capaç de sobreposar-se a l’adversitat. 

Patricia Langdon-Davies ballant una sardana al passeig del Mar, amb motiu de la celebració del seu 90è aniversari , el 20122 (Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols. Fons Ajuntament. Autor desconegut)

La relació entre l’Arxiu Municipal i la Patricia va iniciar-se arran de l’ingrés a l’Arxiu, l’any 2007, del fons documental de John Langdon-Davies. Amb la mort del seu company, el pintor també britànic John Palmer, la Patricia va canviar l’amplitud de Casa Rovira per un pis més confortable del passeig dels Guíxols. Les consultes habituals a la documentació del fons Langdon-Davies, adreçades directament a l’Arxiu o per mitjà de la mateixa Patricia, feren sovintejar el contacte amb ella, sempre per motius professionals. Formal però alhora propera, amb aquell punt d’ironia típicament britànic, la Patricia era  una persona de tracte excel·lent, que parlava en un català perfecte, empeltat lleugerament del típic deix de qui té l’anglès com a llengua materna. Llarga i prima, correctíssima en les formes i amb una educació exquisida. Una dona d’esperit jove, carregada d’energia i amb entusiasme per seguir fent coses tot i la seva edat. Bona prova d’això en són els dos llibres que va escriure i que hem esmentat abans. Tampoc li resultaven estranyes les noves tecnologies, de manera que era habitual que es comuniqués amb l’Arxiu per mitjà del correu electrònic. 

Noranta-quatre anys i una mica més plens de vida, que la Patricia ha sabut esprémer per treure’n tot el suc i que la ciutat de Sant Feliu de Guíxols ha tingut la sort de gaudir. Des de l’Arxiu volem homenatjar-la i recordar-la.

dimarts, 8 d’agost del 2017

L’Arxiu Municipal estrena instal·lacions per a la conservació de documentació

L’Arxiu Municipal està d’estrena. Darrerament han finalitzat els treballs d’adequació d’un dels dipòsits del centre amb la instal·lació de nous armaris compactes i prestatges que permetran allotjar un major nombre de documentació. 

Les actuals dependències de l’Arxiu Municipal es van inaugurar el 2003 a la carretera de Girona, amb una capacitat per a 20.600 capses, equivalents a 2.060 metres lineals de documents. L’Arxiu conserva als seus dipòsits documentació de diverses característiques i formats relacionada amb el municipi i el seu entorn, amb una cronologia que va des del segle XII fins a l’actualitat i que també inclou una xifra aproximada de 150.000 fotografies. Aquest impressionant volum de documents arriba per dues vies. Per una banda, han estat generats per les oficines municipals durant les seves tasques quotidianes i es transfereixen a l’Arxiu un cop ja no tenen una vigència o utilitat immediata; l’Arxiu els conserva perquè segueixen essent essencials per a garantir drets i deures i, a més, amb el temps adquiriran un valor cultural com a testimoni de la nostra època. La segona via d’ingrés correspon a donacions de particulars de documentació històrica generada per empreses, institucions i personalitats del municipi que per la seva aportació a la memòria col·lectiva dels guixolencs s’incorporen com a patrimoni documental de la ciutat.

En els darrers temps els dipòsits de l’Arxiu havien quedat petits i es trobaven al 95% d’ocupació, la qual cosa impossibilitava acollir noves transferències o ingressos de documents. Les obres realitzades han consistit en la substitució dels armaris fixes que hi havia encara en un dels dipòsits de l’Arxiu per armaris compactes. Els armaris compactes es mouen amb un volant i permeten una major optimització de l’espai. Les parets laterals, on no era possible l’adequació d’aquesta mena d’armaris, s’han folrat amb prestatgeries fixes fins al sostre. Tot plegat ha permès augmentar amb més de 2.000 capses el volum d’emmagatzematge, la qual cosa suposa un increment d’un 150% de la capacitat que tenia fins ara aquest dipòsit.

Amb aquesta intervenció, l’Arxiu Municipal encara les properes dècades amb la plena garantia de seguir acollint, preservant i divulgant la documentació generada per l’administració municipal i pel teixit social, cultural i econòmic guixolenc. Malgrat que ens trobem immersos en la denominada administració electrònica o oficina sense papers, es fa imprescindible seguir disposant d’espais preparats per a rebre la nombrosa documentació que hi ha a la nostra societat que encara ha estat generada amb el tradicional suport físic en paper i que algun dia haurà de ser conservada a l’Arxiu.