Pàgines

NOTÍCIES

L’Arxiu Municipal existeix des de la creació de la ciutat medieval (segle XIV), amb la ciutat i per a la ciutat. És la Casa de la Memòria, el lloc on es guarden els documents amb informació sobre com s’ha anat organitzant i construint Sant Feliu de Guíxols; sobre els fets i les persones que han format part de la seva història.

Sant Feliu de Guíxols és la ciutat on vivim, l’escenari protagonista de la nostra vida. És el lloc on ens sentim vinculats de manera més immediata o directa, però alhora és com un farcell atapeït, ple d’una gran diversitat d’elements que, dia a dia, anem descabdellant.

divendres, 13 d’abril de 2018

Les notes musicals de la Segona República

Enguany es compleixen 87 anys de la proclamació de la Segona República espanyola, el 14 d’abril de 1931. L’esdeveniment generà un gran entusiasme popular i va ser molt ben acollit entre molts ciutadans, entre ells el músic i compositor guixolenc Josep M. Vilà Gandol. Així es demostra a partir d’un document que es conserva en el seu fons, a l’Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols, i del qual en mostrem la caràtula. Es tracta de la partitura per a piano de l’obra titulada “Cant a la llibertat (Marxa Republicana)” que el mestre Vilà fa constar que havia musicat “En el primer aniversari de la proclamació de la República”, tot adjuntant-hi l’eloqüent bandera tricolor.

Com és sabut, la Segona República va sucumbir el 1939, pocs anys després del seu naixement, sota la bota del franquisme. Tampoc Josep M. Vilà va tenir una vida gaire llarga. El 18 de març de 1937, precisament quan ja havia esclatat la Guerra Civil, va morir d’una malaltia pulmonar hereditària, als 32 anys d’edat.

dimarts, 6 de febrer de 2018

L’Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols comença l’any 2018 estrenant web



L’Arxiu Municipal ha donat la benvinguda al 2018 estrenant un nou web (http://arxiumunicipal.guixols.cat/). Avui en dia les tecnologies han esdevingut essencials en les nostres vides, a l’hora de comunicar-nos, informar-nos i gaudir del temps de lleure. Això ha replantejat la necessitat de fer visible l’Arxiu a la xarxa, per tal d’acostar els seus productes i serveis a una ciutadania cada vegada més interessada per a conèixer el seu passat, però que cada cop té menys disponibilitat d’acudir presencialment al nostre centre.

El nou web de l’Arxiu renova els continguts del web anterior i, com a servei municipal, s’adapta a l’estructura i el disseny corporatiu que s’ha donat a la resta de webs de l’Ajuntament. El resultat és una pàgina web amb una imatge molt més atractiva per a l’usuari en la qual, a més, hi trobareu un nombre significatiu de materials de descàrrega gratuïta. D’entrada, és possible accedir a l’inventari d’una seixantena dels fons i col·leccions documentals que es conserven en aquest centre, amb la possibilitat en alguns casos d’obtenir una còpia digitalitzada dels documents que en formen part mitjançant el recurs de la Generalitat Arxius en Línia. En aquest apartat pren una gran importància la secció d’hemeroteca, que ofereix accés lliure a més de 80.000 pàgines digitalitzades de diaris publicats des de finals del segle XIX. 

Al web de l’Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols també podeu llegir i descarregar la major part de llibres publicats en els darrers 30 anys per aquest servei municipal sobre història, cultura i patrimoni guixolenc, incloent-hi altres publicacions en què ha col·laborat l’Arxiu, així com la setantena llarga de números que hem editat fins ara de la revista cultural L’Arjau; en aquest apartat de publicacions també hi tenen un espai destacat els Quaderns didàctics El Trinquet, amb exercicis i contes per aprendre llegir elaborats a partir del material didàctic que prepara anualment l’Arxiu Municipal per a les escoles, dins dels serveis pedagògics de l’Arxiu que reben el nom de Tallers d’Història. Precisament els Tallers d’Història configuren un altre dels apartats més potents del nou web, amb recursos que els docents poden descarregar lliurement per a treballar a les aules de temàtiques com el tren, el suro, les cases modernistes, els barris de Sant Feliu o biografies de guixolencs rellevants com Rafael Patxot o Josep Albertí.

Finalment, el web de l’Arxiu també dedica un espai a exposicions virtuals a partir de les quals es ressegueixen amb imatges i documents aspectes diversos del passat i la cultura del municipi.

En conclusió, l’Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols aposta amb aquest nou web municipal per a acostar i divulgar l’extens i valuós patrimoni documental que conserva i que explica l’evolució social, cultural i econòmica de la ciutat i dels seus habitants des de l’edat mitjana fins als nostres dies. L’Arxiu treballa per seguir penjant material a la xarxa que permeti ampliar el camp de coneixement i de recerca als seus usuaris en línia.





dimecres, 31 de gener de 2018

L'edifici de Cal Duro

De ben segur que en algun moment o altre, passejant per l'avinguda Juli Garreta, us heu adonat de l'existència d'un singular edifici, d'aspecte decrèpit, caracteritzat pel seu porxo amb columnes. Aquest immoble, de més de cent anys d'antiguitat, resisteix heroicament el pas del temps encaixat entre dos voluminosos blocs d'apartaments. Es tracta de la cara posterior d'una casa amb façana principal a la plaça del Mercat, que es coneix popularment com a Cal Duro. Si llegiu a continuació podreu saber una mica més sobre aquest edifici.

L’any 1900 Teresa Jordà, vídua Matas, va demanar permís a l’Ajuntament per a reformar una casa de la seva propietat situada als números 6 i 7 de la plaça del Mercat, aleshores anomenada plaça de la Constitució. Es tracta, lògicament, de la casa protagonista d'aquest text. En aquell moment l'immoble ja comunicava per la part posterior a la riera del Monestir, que es va tapar la dècada de 1930 i actualment correspon a l’avinguda Juli Garreta. En aquesta cara posterior de l’edifici s’hi trobava el pati, al qual es va donar l’aspecte que encara té avui dia, format per una façana amb columnes. Els plànols foren dibuixats pel mestre d’obres Francesc Salvat, que projectà una cuina a la banda esquerra de la columnata, i una habitació per a bany a l’altre costat. No sabem per quin motiu, però, un any més tard, el 1901, es feren uns nous plànols de reforma, iguals als de Salvat però de línies més curoses, realitzats per l’arquitecte Modest Deu Estrada. És possible que, malgrat que el disseny original hagués estat ideat per Salvat, calgués que els plànols fossin elaborats per un tècnic amb titulació superior per a ser autoritzats per l'Ajuntament. Sigui com sigui, el projecte de Modest Deu, doncs, fou el que se seguí finalment per a executar l’obra, que degué finalitzar-se cap el 1902.

Plànols de la reforma de 1900 dibuixats pel mestre d'obres Francesc Salvat (Arxiu Municipal)

Per molt que avui dia costi de creure, la porxada formava part del primer pis de l’edifici. Cal tenir present, tal com s’ha dit abans, que en el moment en què es va fer la reforma l’actual avinguda Juli Garreta no existia i en el seu lloc hi passava la riera del Monestir, de manera que el nivell de circulació era molt més baix que l’actual; aquesta diferència de nivell també explica, per exemple, que per accedir a la plaça del Mercat des de l’avinguda Juli Garreta calgui baixar escales. 


Efectes d’un aiguat a la riera del Monestir el 1908. A la dreta s'observa la columnata de Cal Duro (Arxiu Municipal. Fons Josep Escortell, autoria desconeguda)

Com hem dit, la casa es coneix popularment com a Cal Duro, segurament en al·lusió al malnom que rebien els seus propietaris, que hauria estat la família Jordà. Segons recollí el metge i investigador Benet Julià Figueras, la casa romangué com a propietat de la família Matas, integrada pels germans Elvira i Rodolf Matas Jordà (probablement fills de la Teresa Jordà que el 1900 féu les obres de reforma abans apuntades). Rodolf Matas (1860-1957) fou en eminent metge, de llarga i reconeguda trajectòria professional a nivell internacional. Tot i néixer i formar-se als Estats Units, mai oblidà les seves arrels catalanes i guixolenques. Elvira havia retornat dels Estats Units durant la seva joventut i residia a Cal Duro. El 1936, per exemple, segons consta al padró municipal d'habitants, hi vivia amb una minyona. Elvira Matas va morir el 1949. Aleshores el Dr. Matas, proper als 90 anys d’edat, viatjà a Sant Feliu i liquidà el patrimoni familiar, tot cedint la finca de Cal Duro al Bisbat de Girona amb la finalitat que servís per a obra benèfica i social. El 1990 a Cal Duro encara hi havia el despatx parroquial, els serveis de Càritas i el Patronat.


A la darrera fotografia, obres de cobriment de la riera del Monestir el 1934, on s'observa el desnivell que hi havia antigament respecte les cases que hi tenien façana, com la de Cal Duro, que apareix a la dreta (Arxiu Municipal. Fons Jaume Cervera, autoria desconeguda)


divendres, 15 de desembre de 2017




El tren de Sant Feliu circula de nou per les pàgines del darrer exemplar de la revista cultural L’Arjau

El 30 de juny de 2017 va fer 125 anys de la inauguració de la línia del ferrocarril de Sant Feliu de Guíxols a Girona. El tren fou un element de progrés i d’identitat fins al darrer dia, i per això ha estat, és i serà sovint recordat. Al llarg del temps se n'ha recuperat el llegat i la història i avui dia podem resseguir-ne la traça per mitjà de la Via Verda. El 1992 tots els municipis de la línia celebraren el centenari de la seva inauguració i es creà el Consorci de les Vies Verdes. El 2009 l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols, per mitjà de l’Arxiu Municipal, dedicà L’Arjau als 40 anys del tancament de la línia. 

Enguany L’Arjau se suma als actes d'aquest 125è aniversari, en el qual han participat tots els municipis per on passava la línia, i dedica el seu darrer número a resseguir el naixement d’aquell tren, que tant va contribuir al desenvolupament econòmic i social de casa nostra. La revista vol oferir al lector noves vies interpretatives del ferrocarril guixolenc: com modelà el paisatge, com interaccionà amb el territori i amb la seva gent, com el seu ús s’adequà a les circumstàncies i, finalment, com es relacionà amb l’art. 

El tren de Sant Feliu fou un dels més grans projectes que la ciutat ha dut a terme i, malgrat sorgir d’una iniciativa empresarial privada hi participaren tots els guixolencs per mitjà d’accions, en la mesura de les seves possibilitats. Sant Feliu estava situada en un punt estratègic per al transport i les comunicacions, i tradicionalment ha estat la sortida al mar de Girona. Per tant la connexió entre les dues localitats era molt important. El naixement del tren també va ser conseqüència de la prosperitat de final del s. XIX, arran del creixement de la indústria del suro, el comerç marítim i les drassanes. Les fàbriques de suro necessitaven una bona logística i els empresaris van promoure la construcció del tren i del port.

L'Arjau és una revista cultural gratuïta que tracta monogràficament temes de cultura i patrimoni de Sant Feliu de Guíxols. Es coordina des de l’Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols i l’edita l’Ajuntament de la ciutat. Es pot aconseguir, sense cap cost, als estancs i llibreries de Sant Feliu de Guíxols o en els serveis municipals següents: Museu d’Història, Botiga del Monestir, Oficina d’Informació Ciudadana, Punt d’Informació Juvenil, Guíxols Desenvolupament (estació d’autobusos), Centres Cívics de Vilartagues i Tueda, Biblioteca pública Octavi Viader i Arxiu Municipal. Si ho preferiu, podeu descarregar-vos aquest número de L'Arjau al següent enllaç:

dijous, 7 de setembre de 2017



Presentació del llibre Mossèn, ens han pres la marededéu! escrit conjuntament per  Manuel Castellet i Rosa Anna Felip. L’acte tindrà lloc el dijous dia 14 de setembre a les 7 de la tarda a la Llibreria 22, carrer de les Hortes, 22 de Girona.

dimecres, 16 d’agost de 2017

Patricia Langdon-Davies, in loving memory

Patricia Langdon-Davies ha mort aquest dilluns 14 d’agost, a punt de fer els 95 anys. Tot i que havia nascut a Essex, a Anglaterra, fa més de seixanta anys els atzars de la vida la conduïren fins a Sant Feliu de Guíxols, on residia des de feia temps. Sense renunciar a la seva condició britànica, la Patricia havia esdevingut, per mèrits propis, guixolenca d’adopció.

Va arribar a Sant Feliu l’any 1952 de la mà del seu marit, el periodista i escriptor John Langdon-Davies, per a regentar un petit hotel d’estiueig a Casa Rovira, al camí de Sant Amanç, adreçat especialment a turistes estrangers i especialment britànics, que cercaven un espai de recolliment i de descans enmig d’una Costa Brava aleshores encara força verge i gens massificada. Feia dos anys que la parella havia deixat Anglaterra per instal·lar-se a Premià de Dalt. John Langdon-Davies ja havia estat a Sant Feliu abans d’esclatar la Guerra Civil, i era un gran coneixedor i admirador de la cultura i la identitat catalana. Ben al contrari, aquella jove britànica trasplantada a casa nostra de la nit al dia potser no era gaire conscient d’arribar a un país amb uns costums socials i culturals radicalment oposats als seus i en el qual, a més, es patia l’ofec de les llibertats per part d’una dictadura franquista. Aquell canvi d’aires transformà, però, la seva vida. Malgrat el xoc inicial, la Patricia arrelà a la vida i costums de la terra d’acollida, aprengué la llengua pròpia dels catalans i esdevingué, com el seu marit, una entusiasta balladora de sardanes, afició que mantingué fins al final i per la qual va rebre diversos reconeixements.

El matrimoni Langdon-Davies amb alguns dels primers estiuejants a Casa Rovira el 1952 (Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols. Fons John Langdon-Davies. Autor desconegut)

La presa de contacte de Patricia Langdon-Davies amb Sant Feliu i l’experiència de l’hotel van ser descrites per ella mateixa al llibre autobiogràfic El gat, unes llavors i quinze llibres, que amb el subtítol Una anglesa va a viure a Catalunya el 1950 va publicar la Diputació de Girona l’any 2011 i que ella va escriure amb gairebé noranta anys d’edat. Segons hi explica l’autora, la Casa Rovira esdevé el locus amoenus del matrimoni Langdon-Davies, un espai íntim i confortable -malgrat alguns aspectes de casa tronada- on la vida transcorre plàcidament amb els seus quatre fills. John Langdon-Davies va morir l’any 1971. Casa Rovira havia estat tancada els darrers anys, però Patricia la va obrir el 1973 amb l’ajuda d’un dels seus fills. La incursió tardana de Patricia Langdon-Davies en la literatura donaria encara un segon fruit el 2016 amb El llibre del forat del mig, en el qual narrava els records d’infantesa i joventut a Anglaterra dels anys anteriors a la coneixença de John Langdon-Davies. Aquests dos llibres revelen una escriptora d’una gran lucidesa, a qui l’edat no ha fet perdre la capacitat d’anàlisi, que sap narrar els fets de forma precisa i amb una fina ironia. També deixen entreveure una dona valenta i activa, capaç de sobreposar-se a l’adversitat. 

Patricia Langdon-Davies ballant una sardana al passeig del Mar, amb motiu de la celebració del seu 90è aniversari , el 20122 (Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols. Fons Ajuntament. Autor desconegut)

La relació entre l’Arxiu Municipal i la Patricia va iniciar-se arran de l’ingrés a l’Arxiu, l’any 2007, del fons documental de John Langdon-Davies. Amb la mort del seu company, el pintor també britànic John Palmer, la Patricia va canviar l’amplitud de Casa Rovira per un pis més confortable del passeig dels Guíxols. Les consultes habituals a la documentació del fons Langdon-Davies, adreçades directament a l’Arxiu o per mitjà de la mateixa Patricia, feren sovintejar el contacte amb ella, sempre per motius professionals. Formal però alhora propera, amb aquell punt d’ironia típicament britànic, la Patricia era  una persona de tracte excel·lent, que parlava en un català perfecte, empeltat lleugerament del típic deix de qui té l’anglès com a llengua materna. Llarga i prima, correctíssima en les formes i amb una educació exquisida. Una dona d’esperit jove, carregada d’energia i amb entusiasme per seguir fent coses tot i la seva edat. Bona prova d’això en són els dos llibres que va escriure i que hem esmentat abans. Tampoc li resultaven estranyes les noves tecnologies, de manera que era habitual que es comuniqués amb l’Arxiu per mitjà del correu electrònic. 

Noranta-quatre anys i una mica més plens de vida, que la Patricia ha sabut esprémer per treure’n tot el suc i que la ciutat de Sant Feliu de Guíxols ha tingut la sort de gaudir. Des de l’Arxiu volem homenatjar-la i recordar-la.

dimarts, 8 d’agost de 2017

L’Arxiu Municipal estrena instal·lacions per a la conservació de documentació

L’Arxiu Municipal està d’estrena. Darrerament han finalitzat els treballs d’adequació d’un dels dipòsits del centre amb la instal·lació de nous armaris compactes i prestatges que permetran allotjar un major nombre de documentació. 

Les actuals dependències de l’Arxiu Municipal es van inaugurar el 2003 a la carretera de Girona, amb una capacitat per a 20.600 capses, equivalents a 2.060 metres lineals de documents. L’Arxiu conserva als seus dipòsits documentació de diverses característiques i formats relacionada amb el municipi i el seu entorn, amb una cronologia que va des del segle XII fins a l’actualitat i que també inclou una xifra aproximada de 150.000 fotografies. Aquest impressionant volum de documents arriba per dues vies. Per una banda, han estat generats per les oficines municipals durant les seves tasques quotidianes i es transfereixen a l’Arxiu un cop ja no tenen una vigència o utilitat immediata; l’Arxiu els conserva perquè segueixen essent essencials per a garantir drets i deures i, a més, amb el temps adquiriran un valor cultural com a testimoni de la nostra època. La segona via d’ingrés correspon a donacions de particulars de documentació històrica generada per empreses, institucions i personalitats del municipi que per la seva aportació a la memòria col·lectiva dels guixolencs s’incorporen com a patrimoni documental de la ciutat.

En els darrers temps els dipòsits de l’Arxiu havien quedat petits i es trobaven al 95% d’ocupació, la qual cosa impossibilitava acollir noves transferències o ingressos de documents. Les obres realitzades han consistit en la substitució dels armaris fixes que hi havia encara en un dels dipòsits de l’Arxiu per armaris compactes. Els armaris compactes es mouen amb un volant i permeten una major optimització de l’espai. Les parets laterals, on no era possible l’adequació d’aquesta mena d’armaris, s’han folrat amb prestatgeries fixes fins al sostre. Tot plegat ha permès augmentar amb més de 2.000 capses el volum d’emmagatzematge, la qual cosa suposa un increment d’un 150% de la capacitat que tenia fins ara aquest dipòsit.

Amb aquesta intervenció, l’Arxiu Municipal encara les properes dècades amb la plena garantia de seguir acollint, preservant i divulgant la documentació generada per l’administració municipal i pel teixit social, cultural i econòmic guixolenc. Malgrat que ens trobem immersos en la denominada administració electrònica o oficina sense papers, es fa imprescindible seguir disposant d’espais preparats per a rebre la nombrosa documentació que hi ha a la nostra societat que encara ha estat generada amb el tradicional suport físic en paper i que algun dia haurà de ser conservada a l’Arxiu.