Pàgines

NOTÍCIES

L’Arxiu Municipal existeix des de la creació de la ciutat medieval (segle XIV), amb la ciutat i per a la ciutat. És la Casa de la Memòria, el lloc on es guarden els documents amb informació sobre com s’ha anat organitzant i construint Sant Feliu de Guíxols; sobre els fets i les persones que han format part de la seva història.

Sant Feliu de Guíxols és la ciutat on vivim, l’escenari protagonista de la nostra vida. És el lloc on ens sentim vinculats de manera més immediata o directa, però alhora és com un farcell atapeït, ple d’una gran diversitat d’elements que, dia a dia, anem descabdellant.

dijous, 16 de febrer de 2012

EL MISTERI DELS MUSSOLS I LA GÀBIA D’OR



Retrat de Santiago Rusiñol


Tot sovint, els pobles es coneixen per les dites que hi fan referència i aquestes, normalment, es construeixen a partir de les característiques o anècdotes que s’atribueixen a les persones que hi viuen. La naturalesa humana fa que, com més sarcasme hi hagi darrere l’etiqueta, més èxit tingui i, per tant, més contribueixi a crear tòpics o a consolidar els que ja són coneguts. La sentència “Sant Feliu és una gàbia d’or plena de mussols” és una de les més populars que hi ha sobre la nostra ciutat, tant per als mateixos ganxons com per a la gent de fora.

El sentit d’aquesta màxima és ben evident i, per més voltes que s’hi doni, és pejoratiu. En l’antiga Grècia, el mussol és la representació zoomòrfica de la deessa Atenea, una de les principals divinitats de l’Olimp. Nascuda del cap de Zeus completament armada amb la seva cuirassa, tenia les qualitats de ser forta i sàvia i va esdevenir la filla predilecta del pare dels déus. Els grecs, que consideraven que el coneixement s’adquiria principalment per l’observació, van identificar el mussol -amb els seus ulls grans i rodons- com a símbol de la sapiència. Aquesta au peculiar esdevingué l’inseparable company d’Atenea. Però, en català, la paraula mussol s’utilitza en sentit figurat per designar les persones poc parladores, ensopides i encantades. Això poc té a veure amb la mitologia clàssica.

Per una altra banda, la gàbia d’or és un tema força universal. El refrany castellà “aunque la jaula sea de oro, no deja de ser prisión”  diu, fent una metàfora, que la realitat -per més idíl·lica que sembli- ens pot tenir atrapats en un engany. Així, la nostra benvolguda dita fa ironia de les persones i també del lloc. Aleshores, inevitablement hom es pregunta quan i per què es va començar a dir aquesta frase. En diverses fonts, l’autoria d’aquesta màxima s’atribueix a Santiago Rusiñol, pintor, escriptor i col·leccionista, el pare del Modernisme català. Tanmateix, no s’especifica en quin article o obra va publicar aquesta opinió.

Aquest artista, defensor de l’art per l’art, no va voler exercir com a hereu dels negocis familiars i va decantar-se per la vida bohèmia. Va ser un personatge de gran carisma, conegut per la seva ironia i la seva actitud provocadora davant els convencionalismes de la burgesia. La sentència encaixaria força bé amb la idiosincràsia i amb el to que utilitzava als seus escrits. Però, quina relació havia tingut Santiago Rusiñol amb Sant Feliu de Guíxols?

L’any 1892 Santiago Rusiñol, va fer un viatge en carro durant més de quatre dies, des de Manlleu –ciutat d’origen de la seva família- fins a Sant Feliu de Guíxols. Rusiñol va fer la crònica de tots els incidents que va viure durant el trajecte en tres articles publicats a La Vanguardia el 30 de juliol i els dies 3 i 9 d’agost d’aquell any. Són famosos els viatges en carro que aquest artista va realitzar acompanyat pel seu amic, el pintor Ramon Casas. En aquest periple hi va prendre part, a més, el crític d’art Raimon Casellas amb qui també tenia una estreta amistat.

Tot i que el motiu del viatge no s’especifica en els articles, curiosament, coincideix amb l’Exposició de Belles Arts que va tenir lloc a Sant Feliu de Guíxols l’any 1892, entre el 3 de juliol i el 15 d’agost. Aquesta mostra havia estat organitzada per donar lluïment a la inauguració de la línia de tren de Sant Feliu de Guíxols a Girona. Igual com va passar en el projecte del tren, va ser una iniciativa en la que es va implicar tota la ciutat en pes: autoritats, persones destacades i entitats. Era una proposta molt ambiciosa que aplegava cap a 500 obres d’artistes reconeguts, procedents de Sevilla, Olot, Barcelona i Sitges, entre d’altres llocs. Es dóna la circumstància que Rusiñol i Cases hi tenien quadres exposats, i que també hi havia una escultura del seu íntim amic, l’escultor Enric Clarasó. Potser per això, en aquest viatge s’hi va apuntar també Raimon Casellas.

Aquests quatre personatges habitualment organitzaven exposicions a la Sala Parés de Barcelona i havien promogut Els Quatre Gats. Aquell mateix any, després del viatge a Sant Feliu, van inaugurar a Sitges l’Exposició Artística que solia tenir lloc per la Festa Major a l’Ajuntament i la van convertir en la primera Festa Modernista, un esdeveniment revolucionari, organitzat pels mateixos artistes. L’any 1894, amb motiu de la tercera festa, inaugurarien el Cau Ferrat. Així començava l’article de Raimon Casellas a La Vanguàrdia sobre l’exposició de Sitges de l’agost de 1892: “Dada la constelación de exposiciones comarcales que corremos [...]”

Quina impressió els havia fet Sant Feliu?  Aleshores, la ciutat vivia un moment de progrés i gran creixement econòmic, però les iniciatives –també en l’àmbit cultural- estaven precisament a mans d’aquella burgesia que tan avorria Rusiñol. No seria estrany que, en aquest context, l’artista deixés anar la famosa sentència. Tanmateix, lluny d’assumir-la amb resignació, els ganxons la fan seva i la llueixen mostrant el seu característic humor. Ara és el mussol qui, tot cofat, aguanta la seva bonica gàbia d’or i l’ofereix a tothom qui vulgui entrar-hi: benvinguts a la ciutat i gaudiu del Carnaval!

M. Àngels Suquet i Fontana
Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada